Els Okupes i el Pipa

A Vila-real, a l’avinguda Pius XII, hi havia un edifici vell amb una façana tan esquerdada que semblava que s’aguantava per costum més que per estructura. Al primer pis hi vivien uns okupes que havien entrat feia uns mesos i que s’havien fet el lloc seu amb una naturalitat sorprenent: tres joves, un vell sofà rescatat del contenidor i un gat panxut anomenat Napoleó.

El que ningú esperava era que aquell pis acabaria convertint-se en l’obsessió d’un individu tan pintoresc com problemàtic: David, més conegut com el Pipa. Un personatge habitual dels carrers i dels fòrums més foscos d’Internet, sempre disposat a donar lliçons de moral, ordre i “restauració de l’autoritat”. Que ell no tingués cap mena d’autoritat real no era un detall que el preocupés.

Quan el Pipa va descobrir que el pis estava ocupat, va reaccionar com si algú li hagués robat una relíquia familiar, o com si l’hagueren desafiat a un duel d’honor. Es passejava amunt i avall per l’avinguda proclamant que ell mateix solucionaria “el problema”, que en tres dies els faria fora i que restabliria la dignitat del barri. Ho deia tan convençut que alguns veïns fins i tot el miraven amb una mena de curiositat morbosa, preguntant-se què seria el següent.

El següent va ser un espectacle.

El Pipa va començar a rondar la porta del primer pis a totes hores. Instal·lava càmeres de plàstic barat que queien amb una brisa suau. Portava carpetes plenes de papers sense sentit que brandava com si fossin decrets d’un govern imaginari. Fins i tot un dia va aparèixer amb un megàfon de joguina per advertir els okupes que “eren en desallotjament imminent”.

Els okupes, mentrestant, feien vida normal. Un estava regant unes plantes que havien col·locat al balcó, un altre intentava convèncer Napoleó que deixés d’ocupar el microones, i el tercer observava el Pipa com qui mira un documental sobre fauna exòtica.

—Aquest home necessita una abraçada. O un terapeuta —va dir un d’ells, mig rient.

La tensió, però, no era exactament dramàtica. Era més aviat grotesca. I va anar pujant de to quan el Pipa va començar a gravar vídeos davant de la porta del pis, acusant els okupes de causar tots els mals del país: des de la pujada del preu de l’oli fins a la desaparició de les tapes de carxofa al bar de la cantonada. Publicava aquells vídeos a Internet amb una serietat èpica, tot i que l’únic que aconseguia era acumular comentaris de gent que es preguntava si l’home estava bé.

Els veïns, farts del rebombori constant, van acabar trucant la policia. Quan els agents van arribar, es van trobar el Pipa discutint a crits amb el gat Napoleó, que l’ignorava amb una superioritat felina que hauria impressionat fins i tot un emperador romà.

Els policies, que ja el coneixien de capítols anteriors, van intentar calmar-lo. Però ell insistia a cridar consignes, a acusar els okupes de conspiracions absurdes i a proclamar-se defensor del poble. Al final, el van detenir per assetjament. Una escena que algun veí va descriure com “una tragèdia, però d’aquestes que et fan riure quan no hauries”.

Amb una ordre d’allunyament i un advertiment judicial ben clar, tothom va pensar que la cosa s’acabaria allí. Però el Pipa no era de rendir-se. O, millor dit, no era de deixar de parlar.

Al cap de poques setmanes ja tornava a rondar pels voltants —sense acostar-se massa al primer pis, això sí— i proclamava que aviat entraria “per la força” a recuperar el pis. El problema era que, com deien els veïns, “l’única força que té és la que li ix per la boca”.

Cada nova amenaça anava acompanyada d’unes gesticulacions dramàtiques, com si dirigís un exèrcit invisible. Però el més que aconseguia dirigir era l’aire que exhalava en cada discurs.

Els okupes seguien vivint tranquil·lament, fent vida de barri, arreglant petites coses de l’edifici i integrant-se més que molts veïns de tota la vida. Napoleó, per la seua banda, s’havia guanyat el cor del carrer sencer. Fins i tot els avis li portaven restes de pollastre.

Mentrestant, la figura del Pipa es convertia en una llegenda urbana. Alguns deien que cada vespre se’l veia parlant tot sol amb les faroles, com si els demanara consell estratègic. D’altres afirmaven que havia començat a entrenar-se físicament… encara que l’únic canvi visible era que respirava més fort quan caminava.

El barri seguia endavant, els okupes continuaven cuidant les plantes del balcó, Napoleó dormia on li venia de gust… i el Pipa continuava anunciant victòries que només existien dins del seu cap.